El cinisme de les elèctriques

Bé, què us he de dir que no sapigueu. Només hi ha quelcom igualable a un comercial de telefonia: un comercial de les companyies elèctriques. Així que quan avui han trucat a casa demanant per mi, amb el meu nom i dos cognoms, dient-me que eren de Gas Natural, m’ho podria haver imaginat.

L’amable senyora a qui he obert la porta i fins i tot he convidat a passar (cosa a la qual no ha accedit, tot cal dir-ho) m’ha informat que em tenia apuntada com a persona amb qui hi havia una incidència: no tenien bé la lectura del gas, o alguna cosa similar. Li he dit que la incidència més probable és que no era clienta de Gas Natural, cosa que en breu ha confirmat. Llavors, és clar, m’ha explicat que Endesa (amb qui tinc contractat el gas) era una intermediària, i és clar, segurament seria molt millor que fos clienta de Gas Natural. I a més, ha gosat afegir, com que tinc una estelada penjada al balcó hauria de saber que Gas Natural és CATALANA, no com Endesa, que paguem a Madrid.

Inevitablement m’he posat a riure. Gas Natural catalana! Boníssim. Fa deu anys ja em vaig queixar que era impossible que m’atenguessin en català, però resulta que ara, tal i com estan les coses, és un argument boníssim de venda jugar la carta de “no pagueu a Madrid, pagueu aquí”. És que s’ha de ser miserable.

Li he explicat que potser era cert, potser pagava a Madrid. Però fa 10 anys em vaig enfadar molt, moltíssim, amb Gas Natural (ho podeu veure a Fer vudú a Gas Natural) i com que sóc una persona molt rencorosa, doncs mira, ara no tenia cap interès en tornar a ser clienta de Gas Natural. No perquè Endesa sigui gens millor (ho podeu veure a Mentiders compulsius: el cas Endesa).

Però li he explicat que, de fet, l’electricitat ja la teníem comercialitzada amb Som Energia, que ens generava moltíssima més confiança i que també era catalana, a més de ser una cooperativa. I que senzillament estàvem esperant que Som Energia comenci a comercialitzar el gas per a passar-nos-hi el més aviat possible. Ella ha volgut contraatacar amb l’argument de l’intermediari (“però ho saps, oi? que el Gas que t’arriba a casa és de Gas Natural, per tant els altres et cobraran més”). Li he dit que d’acord, que em semblava bé, però que no érem de Som Energia pel preu per kilowatt ni pel preu del gas. Ho érem per principis. I que, amb tot el respecte cap a la seva feina, preferim pagar més cara l’energia que gastem si els diners s’utilitzen per allò en què creiem, i no al senyor Gabarró, Caixabank i companyia.

somenergia

M’ha donat les gràcies perquè m’ha dit que li he donat més informació de la que ella m’ha donat a mi, i s’ha interessat pels seus “possibles competidors”. Així que li he facilitat informació de contacte de Som Energia. Qui sap, ella que era “tan catalana”, potser ens fa cas i es canvia de companyia.

Per si ho vols compartir

Unsichercheit (o la feina líquida)

Incertesa, inseguretat i vulnerabilitat. Així és com Zygmunt Bauman defineix “Unsichercheit”, que és el terme alemany que, segons el filòsof, millor defineix el sentiment actual respecte a la nova societat líquida, i que ja vaig comentar fa molt de temps.

En aquell moment em va encantar la idea de la modernitat líquida, i de fet en continuo fascinada. Però potser pel pas dels anys  (han passat 7 anys des que ho vaig escriure) combino la fascinació amb una mica més de consciència sobre la tragèdia que representa, en aquest cas concret sobre el món laboral (podríem parlar també d’altres aspectes…). Han passat 7 anys i, també, una forta crisi.

A què ve, aquest post? Doncs bàsicament a dos fets.

El primer fet és quan em fan arribar aquest gràfic sobre “la feina del s.XXI”:

D’entrada, sona molt bé. Cada cop més gent és conscient del canvi de paradigma pel que fa a les relacions laborals. Cada cop en més sectors, la feina no és una parcel·la delimitada de la nostra quotidianetat, sinó que forma (i formarà) part intrínseca de la nostra vida. Ja passava en les feines més vocacionals (un metge mai deixa de ser metge, i un periodista que cobreix un conflicte no treballa de 9 a 17h), però cada cop en més àmbits aquesta manca de fragmentació dels nostres espais vitals prendrà més força. Això és bo? Depèn (de si vibres amb la teva feina).

Alhora, se’ns demana un canvi substancial en la manera d’entendre moltes coses. Ja no tenim unes funcions assignades (basades en els nostres coneixements i/o habilitats) sinó que hem de ser capaços de dur a terme projectes (que per tant inclouen noves habilitats i coneixements en el nostre perfil). A més, hem de treballar per sectors o mercats per descobrir, poc definits, hem de cuidar i augmentar la nostra xarxa de contactes i treballarem en organitzacions que volen tendir a la horitzontalitat o a la dissolució de la jerarquia: és a dir, que no ens podem limitar a complir ordres sinó que hem de ser proactius i tenir iniciativa i visió. I per si tot això no fos poc, no hi ha cap garantia que consolidarem la nostra carrera professional fent sempre la mateixa feina, sinó que ja cal assumir que el nostre lloc de treball pot desaparèixer en qualsevol moment i que per tant ens haurem de reinventar constantment.

La pregunta és: està tothom preparat per a fer-ho? El sistema educatiu et prepara per aquest tipus de reptes? La resposta és no. O almenys, fins ara no ha estat així. Alguns, potser per majors capacitats o potser per tenir una ment més oberta (diuen que és qüestió d’actitud…) potser sí, però està clar que molta gent no està preparada per aquest naufragi de les estructures que els sostenien. Arriba la modernitat líquida a la feina… i malgrat que sempre hi ha gent excepcional capaç de surfejar sobre la incertesa, la realitat és que la major part de la gent resisteix com pot buscant un punt sòlid on agafar-se mentre que hi ha una altra part que directament s’ofega.

I això em porta al segon fet que inspira aquest post. I no és un fet, són dues persones.

La primera persona és A. No en conec el nom, però li diré A. i és un gadità que sobreviu pel metro de Barcelona demanant uns cèntims a canvi d’un paquet de kleenex, com tants d’altres. Però avui, la senyora que jo tenia al costat l’ha parat. Li ha dit que no podia donar-li diners perquè ella està en la mateixa situació, però que no desesperi, que busqui la manera de sortir d’aquella situació, que acudeixi a les institucions que el puguin ajudar, formar-lo. El senyor li ha dit que li agraïa el detall, ni que fos el detall de tractar-lo com una persona, i mirar-lo a la cara, no com la majoria de gent que directament fingia no veure’l. Perquè tots podíem ser ell. Perquè ell tenia carrera, havia estudiat Empresarials. Perquè el seu pare tenia una empresa de 75 treballadors, que ha hagut de tancar. Perquè cada cop que truca el seu pare, que viu a Cadiz, li menteix dient que té feina, perquè té el cor delicat i el mataria del disgust. Perquè se li cau la cara de vergonya d’haver d’estar al metro des de les 7 del matí fins les 12 de la nit.

Me l’he quedat mirant. Tots podem ser ell? Suposo que sí. Però més que veure un pobre home amb mala sort he vist la víctima d’un naufragi. Tot el que ell creia sòlid (l’empresa del pare, els seus estudis) s’ha enfonsat. I no sap com sortir-ne.

La segona persona és C. En conec el nom, però no és necessari. C és una dona, també té estudis. I té una feina. I ben pagada, per cert. I té un contracte fixe. I antiguitat. Però al seu voltant, tot ha canviat. Com a part dels resistents, es manté a flot, perquè encara hi ha restes de les velles estructures que la mantenen flotant. Com per exemple un comité d’empresa o els vestigis de l’administració. Però en el fons, sospito que se sent perduda. Va disparant però si l’acorrales pot reconèixer que fa pals de cec. Incertesa, inseguretat, vulnerabilitat. Unsichercheit.

Certament el problema de la modernitat líquida és que no hi haurà estructures sòlides. Bauman ens ho adverteix: no és una substitució d’estructures, sinó que entrem en el Regne de l’Efimeritat. Caldrà aprendre a surfejar i a viure amb la incertesa. I potser algú ens n’haurà d’ensenyar…

 

Per si ho vols compartir

4 anys i 5 lliçons

4 anys són el temps que he dedicat en fer la tesi doctoral. 4 anys, els mateixos anys que per fer la carrera. La diferència està en què quan anava a la Universitat no ho compaginava amb una feina a jornada completa, classes com a professora associada, i la gestació i posterior cura de dos nens petits. Res, un petit detall.

Sigui com sigui ja està fet, i és el moment de fer balanç. Més enllà del que hagi pogut aprendre o no d’un tema concret, el fet és que viure tot aquest procés ha estat una experiència, que de forma directa o indirecta m’ha fet aprendre un seguit de coses prou importants:

  1. He de confiar més en la meva intuïció. Per bé o per mal, en tinc. I quan l’estómac em diu que “no” a alguna cosa, és per un motiu. I hagués fet bé de fiar-me’n més, m’hagués estalviat algunes incidències i sobretot un munt de maldecaps. Aquesta és, potser, la cosa més important que he après: m’he de fiar més de mi.
  2. La recerca i la docència no tenen relació directa. L’haurien de tenir. És a dir: el fet de fer recerca hauria de fer que els professors poguessin explicar les darreres investigacions i tendències en els àmbits de coneixement. Però no ens enganyem. Alguns bons investigadors són docents nefastos; i alguns molt bons professors no han escrit un mai un article a una revista científica. Alguna cosa falla en el sistema de reconeixement de tot plegat.
  3. La meitat del món acadèmic és directament política. Les fílies i fòbies interpersonals condicionen la dinàmica acadèmica, més que estrictament la feina feta i els resultats. Com en altres àmbits, segur… però passa.
  4. La titulitis de determinats estaments acadèmics és ridícula. Aquesta diferenciació abismal que els sectors acadèmics fan entre doctors i no doctors, és ridícula. Hi he dedicat 4 anys, sí; he fet molta feina i altra gent no fa aquest esforç, també; però fan altres tipus d’esforços. Quan et dediques a una cosa no et dediques a l’altra. I hi ha persones que han fet una carrera professional intensa i amb bons resultats. Tenir o no tenir el “Dr. “ davant és pura parafernàlia. I francament: es miri des de dins o des de fora, és de vergonya aliena.
  5. M’agrada la recerca. A banda de tot això, m’agrada. Com deia el president del Tribunal a l’hora de dinar: “ens paguen per llegir i escriure. És un privilegi”. I hi estic absolutament d’acord: és un privilegi. Així que caldria correspondre-hi com a tal.

 

Per si ho vols compartir

Xnergic: aprenent a caminar

He hagut d’escriure molt sobre Xnergic, en diferents formats i espais. Però mai n’he parlat aquí, i ara és el millor moment per a fer-ho.

No vaig conèixer el projecte des de zero; quan vaig arribar, just acabava de néixer… i encara no estava clar com seria. Tenia un mes de vida com a màxim, potser dos; i com qualsevol recent nascut encara no se sabia quin caràcter tindria.

Si no heu clicat a l’enllaç que he posat a la paraula Xnergic (per aquella promesa de l’hipertext d’oferir una nova experiència narrativa però que després fa aquella mandra quan ho mires des del mòbil o la tablet, perquè perds el fil i tal) en faig 5 cèntims. Es tracta d’un projecte per despertar les vocacions tecnològiques en els joves, a partir d’oferir-los una experiència diferent i divertida amb la tecnologia. Dit així no queda massa clar què fem, però és que fem moltes coses: Arduino,  Impressió 3D, programació de videojocs (Scratch, AppInventor, Sketch Up, Unity…), drons, formació online (MOOC) per a professorat de secundària relacionat amb la tecnologia com a eina d’innovació docent… en fi, hem anat modelant el projecte i he tingut la sort de poder-hi participar.

Però tornem al principi. Quan em van explicar que m’havia de dedicar a Xnergic, no vaig veure ben bé què m’aportaria això. Tot i així, li vaig donar algunes voltes i quan vaig tornar de vacances, li vaig explicar al meu jefe. Vaig mencionar, per exemple, alguna cosa com l’ètica hacker, pensant que em diria “Aha” i continuaríem amb una altra cosa, però enlloc d’això em va dir “continua” i va agafar una pissarra i hi vam començar a dibuixar coses. A partir d’aquí la implicació ha anat a més i això m’ha permès viure la creació i primera expansió d’un projecte de molt a prop.

Tot aquest procés, que actualment té més o menys 18 mesos (l’edat de caminar), m’ha fet aprendre algunes coses:

  1. La innovació és perifèrica. De fet aquesta és una de les conclusions de la meva tesi, però ho he après per dues bandes. Fent la tesi, amb el seu treball de camp i tal, i amb Xnergic (això que m’hagués estalviat, vaja). A la meva feina treballo a un departament tan transversal i alhora tan “necessari” que està a l’ull de l’huracà. Tothom opina, a tothom importa, a tothom afecta. Terrible. A Xnergic en canvi hem pogut fer i desfer sense tanta pressió ambiental, fet que fa que els resultats siguin mil vegades millors i puguem ser molt més atrevits en els plantejaments, per bé o per mal.
  2. Treballar amb el cor. Malgrat que hi ha qui digui el contrari, treballar amb el cor és mil vegades més gratificant que treballar per la nòmina. Jo, almenys, no sé fer-ho d’una altra manera. A Xnergic tots els que hi estem implicats més directament hi hem posat el cor, i crec que això s’ha notat en el resultat. Compte: té els seus perills. Cap història és de color de rosa i algun cop ja ens l’han trencat ,el cor. Però per sort no ens hem tornat de pedra i hem après a portar-ho amb força dignitat.
  3. Quan la feina és pati. Els horaris es dilueixen quan t’ho passes bé fent el que fas. Més perills: veure’s absorbit per la feina, i també cal aprendre’n, d’això, i posar uns límits. Però el fet que a aquestes hores i en un espai que sempre he considerat molt personal em dediqui a parlar d’això explica una mica aquesta dissolució de les fronteres. Hem patit molt, ens hem angoixat, hem tingut algunes crisis fins i tot importants. Però ningú pot negar que ens ho hem passat de conya.
  4. Poder crear un projecte amb grans dosis de llibertat enganxa. Després de poder participar en la construcció d’un projecte d’una manera considerable costa molt haver de fer una feina on segueixes unes directrius que no has marcat.

Malgrat que sempre es poden fer les coses molt millor, em sento molt orgullosa dels resultats (i creieu-me, no acostumo a dir això gens sovint). Però siguin quin sigui el futur d’Xnergic, el que no canviarà és haver-me fet veure com vull que sigui la meva feina i, per tant, la meva vida. Caminant endavant. Lliure.

Per si ho vols compartir

Per què #transmedia?

Ja fa molts anys que Internet i la cultura digital es van carregar la comunicació de masses tradicional: unidireccional i jerarquitzada, on les possibilitats de ser l’emissor estaven reservades a pocs privilegiats, característiques pròpies de la televisió convencional.

Amb la multiplicació de pantalles audiovisuals a la nostra vida han canviat els nostres hàbits de consum, la manera en què ens relacionem amb els continguts. Veiem el que volem i quan volem. I a més, volem opinar i compartir.  Els emissors han perdut el control:

-          Han perdut el control de les pantalles. Així, en plural. La televisió (tot i que continuï tenint molta força) va perdent la presidència dels menjadors, especialment en les generacions més joves, que prefereixen trobar asil a les pantalles de l’ordinador, la tablet o el mòbil a les seves habitacions. També la televisió està perdent el control mental: la criticada passivitat de la “caixa tonta” dóna pas a un consum multiplataforma on som capaços de fer “més d’una cosa alhora” (el que alguns autors anomenen “Hiperactivitat mediàtica”).  Qualsevol estratègia de comunicació o projecte audiovisual actual requereix una aproximació de 360 graus: és a dir, contemplar la comunicació a qualsevol plataforma de les múltiples finestres audiovisuals que conformen, ara mateix, la nostra vida.

-          Han perdut el control de la història. L’audiència sempre ha tingut una importància cabdal, està clar. Però la tenia “a toro pasado”, un cop els continguts ja estaven fets. Ara, l’audiència pot arribar a canviar la història, a través de la seva mobilització a través de les xarxes socials i els espais de debat a Internet.

Transmedia Storytelling

Si la manera en què consumim continguts ha canviat, és lògic, doncs, que ha de canviar la manera de pensar, organitzar i explicar aquests continguts.

El concepte de transmedia storytelling com a nova cultura narrativa es deu sobretot a Henry Jenkins i les seves teories de com els usuaris estan actualitzant la manera d’explicar històries. Jenkins defineix el transmedia storytelling com un procés on els elements integrals d’una ficció es dispersen sistemàticament a través de múltiples canals amb el propòsit de crear una experiència d’entreteniment unificada, coordinada i més rica. Idealment, cada mitjà fa la seva pròpia contribució en el desplegament de la història.

Per què és una oportunitat pels joves creadors audiovisuals

Aquest curs vaig començar la primera classe amb els estudiants d’Audiovisuals dient-los “no treballareu mai a TV3”. Sona dràstic, i està clar que era una provocació, i no sé si es va entendre o no però la frase va acabar com a nom del grup de whatsapp de la classe. A partir d’aquí, l’objectiu de la resta del curs era trobar oportunitats professionals (que hi són) en la creació audiovisual: tenen 4 anys per endavant però no poden perdre el temps, vist com estan les coses.

Alhora, al Tecnocampus hem impulsat un Postgrau en Projectes Transmedia, com una de les sortides que poden tenir els professionals de la comunicació (audiovisual o de màrqueting, o millor, una hibridació de les dues coses) que vulguin dedicar-se a explicar històries. Per què, doncs, crec que els projectes Transmedia són una oportunitat pels joves creadors audiovisuals?

  1. Perquè formeu part d’aquest ecosistema. Sou nadius digitals: així és com heu après a relacionar-vos. Whatsapp, Twitter, Series.ly, Youtube. Sou multiplataforma i penseu en multiplataforma, així que teniu  mitja feina feta.
  2. Per la capacitat d’adaptació al canvi. La tecnologia està en evolució constant i vertiginosa, i adaptar la manera de treballar i d’innovar explicant històries requereix ser permeable al canvi. No és una qüestió d’edat sinó d’actitud, però no tenir el “sempre ho he fet així” és clarament un avantatge competitiu, en aquest cas.
  3. Perquè us haureu de crear la vostra pròpia feina. Ser jove i tenir un contracte fixe s’està convertint en una utopia. Així que toca buscar-se la vida, i sempre serà millor si coneixem les regles del joc. L’objectiu del postgrau és capacitar els estudiants per pensar nous models de negoci i generar nous escenaris professionals vinculats al món audiovisual, aprofitant la cultura emprenedora que es respira al Tecnocampus.  No es tracta només de fer volar coloms sobre projectes impossibles, sinó buscar la manera que puguin esdevenir reals.

I… per què no?

Per si ho vols compartir

5 motius per defensar el coneixement obert

El coneixement és poder. Això ho sap tothom. I és per això que, davant aquest fet, hi ha dues posicions: preservem-lo, amaguem-lo, i això ens fa poderosos; o bé obrim-lo, compartim-lo. Optar per una visió o altra és una qüestió completament ideològica.  Té a veure amb com entenem la vida, què ens mou a l’hora de fer les coses i què pretenem aconseguir.

 

Però sigui com sigui, de vegades sembla que l’opció “intel·ligent” és voler treure rendiment (més que res econòmic) del coneixement. Jo defenso el contrari, i aquí van els meus motius:

  1. El coneixement és col·laboratiu.

Cap innovació, ni tecnològica ni filosòfica ni científica ni en cap àmbit, és pura. Tot coneixement es basa en el coneixement previ. Si haguéssim de pagar royalties als descendents de Pitàgores per l’ús del seu teorema, aniríem arreglats. Té sentit, després d’utilitzar les aportacions dels altres, voler “blindar” les aportacions pròpies? Crec que no. No té sentit ètic ni pragmàtic. Si tothom hagués de partir de zero en la seva evolució personal, la humanitat seria inviable.

He viscut situacions dantesques on professorat universitari no vol compartir “el seu powerpoint”. Creuen que aquest és el seu valor. Enlloc de compartir les seves aportacions i centrar el seu valor en transmetre aquest coneixement als seus estudiants, o en pensar conjuntament noves activitats o innovacions en l’aprenentatge que els faci ser millors en conjunt, prefereixen guardar en copyright el seu powerpoint, no fos cas que algú copiés la cita que utilitzen d’un llibre de la biblioteca. En fi.

2.       Compartir fa millorar.

A Xnergic, un moviment generat per potenciar vocacions tecnològiques als joves, ens basem en comunitats obertes de  software i hardware, ja que el nostre posicionament inclou també una vessant ètica i de valors. Tot el que fem s’ha de poder entendre, en darrer terme, com a contribució a la societat. Inclosa la nostra web, ja que estem treballant en desenvolupar la traducció al català de la darrera versió de Buddypress.

L’altre dia un dels entrenadors (estudiants d’enginyeria), mentre parlàvem, em deia: “m’he adonat que tot lo obert sempre és millor. Com que hi ha una comunitat darrera, sempre hi ha moltes més millores que en els programes tancats”. Més clar l’aigua.

3. Obrir és neutralitzar amenaces.

L’altre dia em suggerien que “tanquéssim” i preservéssim un material que estem desenvolupant que pot ser molt valuós, perquè “ens podrien copiar”. Clar, això és la fórmula de la CocaCola. Si volem evitar que ens copïin hem de tenir “un guarda de seguretat” a la porta. Un desgast d’energia brutal en un món de paranoia, espies i lladres. I total, perquè en un món com l’actual, qui vol aconseguir una cosa l’aconsegueix, per tant ofereixes als altres la possibilitat de tenir molt poder sobre tu. El poder d’obtenir una cosa que no vols que tingui.

Obrir és neutralitzar aquesta amenaça. Si ja ho ofereixes d’entrada, estàs preparat per assumir que els altres poden obtenir aquesta informació. Ja no cal patir! Perquè vol dir que el valor afegit que planteges no està en el contingut (només). Un bon professor no és el que té el millor powerpoint, sinó el que sap transmetre aquest coneixement als estudiants. Un bon programador no és el que ha fet el millor programa, sinó el que és capaç d’entendre les necessitats dels seus clients i donar-los el valor afegit de la personalització, la customització, escollir la solució que millor necessita.

 4. Tancar és curt termini; obert és llarg termini.

El dilema. Ostres, però fer això val molts diners, “té molt valor”. Qualsevol que es plantegi fer-se d’or per una cosa que ha fet (un tipus de sabates, una app o una cançó) va arreglat. Eren altres temps. Ningú viurà eternament d’una cosa ja feta, és ficció. Per tant, cal inventar-se constantment i assegurar-se que sempre pots aportar coses noves. Oferir qualsevol cosa en obert serveix per una cosa que val més que el rendiment econòmic curt-terminista: la reputació.

5. No ets el que saps, ets el que saps fer.

“Saber” és un terme més que relatiu. Jo desconfio sistemàticament de la gent que diu “que sap” alguna cosa, perquè sóc molt socràtica en això. Les coses evolucionen tan ràpid que és difícil basar el teu valor afegit “en el que saps”. En canvi, cada cop es tendeix més en tots els àmbits en valorar en les persones altres aspectes com les habilitats i les actituds.

Quina por hi ha d’haver, doncs, en compartir les teves aportacions, les que siguin? Les aportacions són caduques, algú les millorarà, i ben aviat.

Nota: alguns dels que realment en saben, d’això del coneixement obert:
Free Software Foundation
Open Culture
Creative Commons
Open Knowledge Foundation

 

Per si ho vols compartir

Ser l’1% (sobre la cultura corporativa)

Fer canviar de rumb els elefants quan ets una formiga és complicat.

Suposo que és una evidència, però mireu, en aquestes coses sóc una mica dura de pelar i he necessitat fer una tesi i unes quantes patacades per adonar-me’n de veritat.

La qüestió és que tant per una cosa com per l’altra cada cop més m’interessa tot allò relacionat amb la cultura de les organitzacions. Quan parlo de cultura em refereixo al que Edgar Schein defineix com “un paradigma d’assumpcions compartides inconscients i interrelacionades que dirigeix com els membres d’aquesta organització pensen, senten i actuen”. La cultura marca de manera molt forta el caràcter d’una organització, de la mateixa manera que la cultura d’un país també en marca de forma determinant el caràcter. I això no sempre és positiu: en funció de la dinàmica adoptada per l’organització, la cultura pot “acompanyar” a l’èxit dels projectes, alhora que pot fer brillar el potencial dels seus membres, o pot fer tot el contrari: dilapidar tot el que hi brilla.

La part interessant no és només com això succeeix (que em sembla apassionant), sinó l’estudi de com trencar aquestes dinàmiques. Com ser un outsider, com trencar les convencions culturals (en general a la societat, però en aquest cas, concretament, dins d’una organització). I encara és més complicat (i alhora apassionant) estudiar com canviar la cultura d’una organització.

Un exemple clar, com he estudiat a la tesi, té a veure en com introduir la innovació en les organitzacions. La part bona és que hi ha moltes teories i experts sobre el tema, com Rogers i la seva teoria de Difusió de les Innovacions o Bruno Latour i la Actor Network Theory. Més enllà de les divagacions teòriques, la meva conclusió és que el canvi mai ve de “l’estructura pesada” (allò que es considera central de l’organització) sinó dels àmbits colaterals, subsidiaris. D’allò que “està fora del radar oficial”, com em va dir algú. Així és en l’organització que he estudiat, i així és en l’organització on treballo.

El que no he tret de l’estudi però sí de l’experiència, és com de dolorós és aquest procés. Després de queixes continuades quan veia que les coses no funcionaven (o no m’agradava com funcionaven) algú a qui tinc en gran consideració em va dir: “o et conformes, o ho intentes canviar, o marxes”.

Conformar-se no és una paraula que estigui escrita al meu ADN. Així que no és una opció. Davant de les complicacions que em suposava marxar, vaig decidir intentar canviar-ho. Hi ha qui ho anomena insurgència.  I no ho vaig fer sola, és clar. L’estratègia ha passat per sumar totes aquelles persones susceptibles de fer petits passos per canviar les coses, i sobretot, de voler-ho. En diem “l’1%”, perquè fa una idea molt aproximada del volum de persones implicades respecte al total.

Ha funcionat? Bé, en part. Els esforços fets per l’1% són notables tenint en compte la situació. Tot el que està fora del radar oficial, funciona, i cada cop més. Però com diria aquell, “con la Iglesia hemos topado”. Quan intentem entrar al moll de l’os, al “centre” de l’estructura… morim esclafats.

No és una qüestió de volum ni de massa crítica. Bé, en part sí, és clar, però no és el factor central. De fet, la “massa crítica”, com a tal, no funciona. Fa anys vaig tenir el plaer d’assistir a la classe del Dr. John Paul Lederach, professor de “Construcció de la Pau” i expert negociador de conflictes. Lederach no parla de massa crítica sinó de “llevat crític“, en un símil amb el procés de l’elaboració del pa. Tot i que majoritàriament el pa és farina, el que el fa “pujar” i que es converteixi en pa i no en una massa incomestible és el llevat. És el llevat el portador del canvi. I el llevat, en el pa, és l’1%. 

O et conformes, o ho intentes canviar, o marxes.

No em conformaré. Però fer canviar de rumb els elefants quan ets una formiga és tan complicat…

Per si ho vols compartir

Va de valors

Darrerament sento parlar molt de valors. D’entrada entenc que és un fet positiu: que hi hagi una preocupació en la posició ètica de les persones i institucions m’agrada.

El problema que tenen les paraules és que fàcilment es posen de moda. I que, quan es posen de moda, fàcilment perden el seu significat. Ja ha passat abans: emprenedoria, innovació, sostenibilitat. Diversitat, interculturalitat, austeritat. Paraules positives que han acabat al calaix del postureo i els discursos predeterminats i buits.

Ja va passar amb el Fòrum de les Cultures (algú el recorda?): intercultural, sostenible, participatiu, pacífic. Adjectius amb els que combrego al 100%, al servei del que no va ser més que un projecte urbanístic pel litoral de Barcelona. Ja en el seu  moment, quan algunes persones em deien “a tu això t’agradarà”, ja vaig manifestar el meu desacord amb el Fòrum i m’hi vaig negar a participar. Han passat (gairebé) 10 anys, i no només no em penedeixo per haver fet campanya anti-fòrum sinó que me n’alegro.

Darrerament m’han fet conèixer un nou projecte de ciutat. En aquest cas no és Barcelona ni som a l’època de les vaques grasses de 2004, així que es tracta d’un projecte molt petit, i sense pressupost. Està promogut per una associació que sí que es pren els Valors de forma seriosa (em consta) i fa molt temps que hi treballa. El funcionament no és massa original: atorgar un valor a cada mes per treballar, i organitzar la societat civil i l’administració per treballar-hi. Entenc que això té sentit, a nivell de visibilitat, quan es fan emergir les accions que duen aquests valors implícits i que es treballen habitualment, en l’activitat diària. Però haver de crear activitats explícites per treballar determinats valors… té algun sentit? aporta alguna cosa a la societat, o senzillament tranquilitza consciències?

El món (el més llunyà i també el més proper) no va sobrat de valors. Però si no ens els prenem seriosament… no fem cap favor ajudant a buidar les paraules.

Per si ho vols compartir

Estàs gorda (un cas real)

La I. té 32 anys. Ve d’una família de classe mitjana i té estudis universitaris. Malgrat la crisi, té feina del que ha estudiat i un sou prou decent pels temps que corren. Aquest any s’ha casat, tot i que ja convivia amb la seva parella des de fa un temps.

La I., doncs, podria ser jo. O qualsevol de les meves amigues.

- Estàs massa gorda. Menja menys. – li diu. I ella, ho fa.
- No m’agrada que ballis amb altres tios- li reconeix. I ella, per no posar-lo nerviós, ho fa.
- T’he trucat i no m’agafaves el telèfon!!!! Amb qui estaves??? – li etziba. I ella, per si de cas, quan torni a quedar per fer un cafè amb una amiga tindrà el telèfon a prop, per agafar-lo si ell decidís trucar-la.

“Estàs segura que et vols casar amb aquest noi?” li diu una bona amiga. I ella s’ofèn. Per què li diuen això? Les amigues no ho han de fer, això, considera.

I en el fons, també té dubtes. Però en té 32, i pensa que si deixa passar aquest tren, no sap si en trobarà un altre. Perquè vol tenir el primer fill, a tot estirar, als 35, per tenir temps de tenir-ne un segon abans no sigui massa gran.

La I. encara no ha rebut cap bufetada. Encara. O qui sap, potser no en rebrà mai cap. Però de fet, tampoc cal, perquè això també és violència, i passa cada dia al nostre costat. Perquè la I. existeix, és una o és moltes.

Per si ho vols compartir

mSchools: l’escola pública del segle XXI

Quan van nomenar Barcelona la Mobile World Capital, em vaig preguntar de què ens serviria, això, als ciutadans. Francament, estem tan acostumats a que es gastin diners en aquest tipus de coses més pròpies del postureo que de les necessitats reals dels ciutadans, que de vegades ja ni ens immutem.

En aquest cas (i sense que serveixi de precedent!) rectifico.

La setmana passada vaig anar a la presentació d’una nova iniciativa: mSchools. Es tracta, a grans trets, d’apropar la tecnologia mòbil a la ciutadania en diferents esferes: i una d’elles són els joves de secundària. El Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya ha dissenyat, juntament amb la Fundació Mobile World Capital Barcelona, una assignatura curricular pels estudiants de secundària.

L’assignatura en sí consisteix en crear una app per a mòbil. Però cal fer-ho després d’haver estudiat les necessitats dels usuaris i del mercat; és a dir, fer un producte viable. A més, es farà amb l’assessorament d’experts del món de la tecnologia mòbil, que visitaran les aules per donar un cop de mà als joves.

Els objectius són potenciar els coneixements tecnològics i alhora l’emprenedoria; tot plegat des de la metodologia que els moviments educatius en el lleure sempre hem anomenat la “pedagogia de l’acció” però que ara és més trendy anomenar “ learning by doing“. Esnobismes a part, per fi l’escola ha entès que viure i fer les coses és la millor manera per aprendre-les.

 

El programa no només ofereix l’assignatura completament preparada i estructurada al professorat; els ofereix, a més, formació ad hoc per tal de poder-la desenvolupar.

Segons ens explicaven a la presentació, aquesta experiència es basa en una iniciativa similar del Regne Unit, Apps for Good. Celebro doncs, també, que no reinventem la sopa d’all: què millor que copiar les coses bones dels altres? No obstant, mentre que al Regne Unit en tres anys han impactat en uns 6.000 estudiants, a Catalunya la iniciativa, que es va donar a conèixer el passat 2 de setembre, ja compta amb 20.000 estudiants catalans.

Tots sabem (almenys els que hi portem els fills), quina és la situació actual de l’escola pública: aquest any, sense anar més lluny, retallen mitja jornada del professor d’anglès a l’escola de la meva filla. Per no parlar de la música, que ja van retallar l’any passat, o els serveis d’atenció a la diversitat o a necessitats educatives especials.

Per contra, conèixer mSchools em va tranquilitzar i il·lusionar. Una escola basada en un aprenentatge actiu, amb continguts en sintonia als interessos dels joves que afegeixen les dosis de motivació necessàries per a l’èxit, propera al món “real” extra-acadèmic i amb els recursos necessaris, només pot generar persones preparades per decidir com orientar la seva vida i fer-ho amb garanties d’èxit.

Així sí. Així podem ser, realment, #imparables.

Per si ho vols compartir